Sevilla 25 de Octubre de 1903 Vária A n'en Maragall Vaig seguint la vida sevillana, ó siga la meva buyda dins la ciutat aquesta donchs jo may endinzo los llochs ahont estich per falta de coneixensa que prové de la falta de forsa natural. Mos viatjes se reduheixen á trepitjar carrers y guaytar ovres; no tenen element personal, se'n podrian dir viatjes inorganichs. Quina diferencia ab un'altre que cuant' arriva á una capital tothom l'acull y cerca, lo portan per tot arreu, ne parlan los diaris, li volen donar convit etc Pro aixó que vá suchcehir á n'aquell subjecte perque ¡vaja! s'ho mereix, no 't vindria á ne tú y á n'aqui; de primer perque no ho vals, y segonament tothom sé enrecorda encara y resta agraviat d'aquells articles bunyols en que parlavas malament dels andalussos que 's feyan naturalment [subrallat] bandidos[fi subrallat], t'inspiravas en les capses de panses y 't vejeres tant motxo cuant te cantaren les veritats que no tornares resposta ab l'escusa de que El Diario ho feya aixís. Don Joan se'n ressentí. No vaig pensar á posarte, y torno enrera, á Granada, qu'en aquell simpátich lloch y passant per un carrer ni dels millors ni dels pitjors, baixava d'un balcó música de piano. Moraima. Jo 'm vaig deturar escoltant, lo sentit près, y recordava tos mes efectius trunfos, á Puigcerdá, cuant reménaves les entranyes de senyores madures ab aquella interpretació de merengue y moscatell, ab aquelles sospensions y caygudes de notes que feyan eixir sospirant l'alé contingut. Y, ¡dessenganyat! aquell era'l camp propi y no haurias may passat d'aytal mida, sense la teva gran sort que't vá fer coneixer y tractar y .. etc ..