[fami-]lia que te uns nens que en aquet moment (á dos quarts de set del mati) ja ploran no de tristesa sino de ganas de llevarse y algun qu'altre jove mes ò menos malaltis, un home no trova aquell gran caliu de las casas. Com mes camino y mes m'interno per las montanyas mes sento la meva soletat. Las emocions son purament esteticas. Cuan som als grans estatjes de la naturalesa avont [sic] mai haviam estat recordèm mol als amics dalli [sic] el nostre poble avont nos digueren qu'havian seguit aquets camins qu'are seguim. Tot lo que l'amor no ha animat nomes ens interessa mentalment. Ditxós del home que ha nascut y s'ha criat al mitj de tals espectacles: aquell que hi ha posat tot l'amor que nosaltres hem posat al nostre petit jardi es el que viu intensament, sense adonarsen, aquets pasturatjes d'aprop dels [il·legible`] y aquestas grans alsaries dominadoras. De tan en tan me sento trist no de ser aqui, sino per haverne sigut lluny tota la vida. Demá comensarem á pujar als cims tantas vegadas vistos des de'l meu poble estimat. Potse [sic] el poder veurer á aquest poble meu m'els fará semblar mes alts y menos sols. Ja lin [sic] contaré alguna impresió. Penso mol sovint en V. y tambe ab en Pijoan a qui dirá si marxa que li desitjo bon viatje y bona coneixensa alli ont vaigi y sino marxa que m'escrigui. Deu fasi lo que nosaltres no podèm fer. Francesc Pujols. Viladrau 23 de Juliol de 1903