ás sófet per ell!¡Quantes llágrimes amarguíssimes m'ha costat la seva darrera abraçada [subratllat: de segon pare] que s'adorm tranquil!¡Oh, aquesta divina tranquilitat d'una agonía, com m'ha fet trémolar de cap á peus, á força de privacións, que mai més, mai més -no més per ell- m'imposaré. Lo malversant temps en oposicións que rés m'interessaven, jo deixant de seguir lo meu enamorament per la llengua catalana, jo lluny de Barcelona, i sense cap víncul diari ab vosaltres, ara, quan vosaltres més esteu patint, quan la hipócrita persecució exaspera à la meteixa má maleída que la mou. ¿ Que pensaréu de mí? Jo us aimo com sempre; jo pateixo ab vosaltres de no ser ab vosaltres. Oh, en quina forma podría retornar! (1) Però, el manuscrit, no m el vulgueu agrair: axò i molt més us voldría donar, en les ares de la dignitat amical... ¿Recordéu lo que m deiau de [subratllat: La Condenación de Arleguín]? Ja he escrit á Barcelona, demanant l'adreç den Pahissa, i celebraré enténdrem ab ell, pera que li posi música. L'amic á qui ho he encarregat; no m'ha contestat encara. I ja es hora de parlar de les vostres poesíes. Y ademés d'algunes que ja coneixía com aquella elegantíssima [subratllat: vora la mar eternament inquieta] aont hi há, aquella quarta estrofa, [subratllat: El vent se desferma I tot el mar canta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta!] (1) Si; digau-me un medi pera tornar á Barcelona: escriviu-me d'aixó.