se anaba desocupànt la rambla de las mascars; Coches, y Gent de peu, se amanian las atxas de oli, y de Cera, per encendrerlas, y posarlas en los balcons; Fanals en finestras, y dalt dels Campanars, però se alzà un vent fortèt, y ni fanals, ni Atxas volian cremàr, y las encesas regalaban à tot regalàr sobre los Sombreros; Surtùs, y Capas de la Gent, quedant ben señaladas ab tals untets; La Illuminaciò poch durà en lso paratges que soplaba el vent; Dalt dels Campanars [Subratllat: volaverunt]. Yò isquí à peu, anantmen à ohir la orquesta de musica de Casa de la ciutàt: en quant à espentas de la Gent casi non vaig patir ningunas per las horas, pues que llavors no hi havia tropell, si sols las xaragutadas de cera ab bona porciò de seu, que sem marcaren en el Sombrero, y Salpicadura en mà Capa de Grana me feren un poch discorrer al avisarmu un home que tenia al detràs devant de la Casa de la Ciutat escoltant la musica, yò y molts de altres. Escarmentàt, men isquí à la Plaza de Sant Jaume, y desde la dita ab un tal Mosen Feliu Casablanca, y altre Capellà, conegùt seu, Espentas vàn, espentas venen, nos hen anarem al Carrèr ample, tràs de un tròs de moxiganga, que devia pasàr per allí, que consisitia ab algunas vistosas parejas volants ab atxas encesas, concluhent ab un magnifich Carro triunfal à expensas dels marchants. Desde el Carrèr dels Escudellers al Carrèr ample ab suma estrañò de Gent, nos entrarem a una butiga de Brodadors, en la que mosen Casablanca hi tenia alguna Coneixensa: entrats dintre, se formà un petit tablado de repente, y que hom no si masa aseguràr à pujarhi mes Gent, per no perillàr de donàr una esclatarada à terra de la mala ventura: uns nos aseguraban ab altres per no caurer, estantnos quiets dels peus, peraquè aquella maquina no fòs com la estatua de Nabucodonosòr. Ya sentirem sò de timbalas y eco de trompetas: La Gent conmoguda deya, yà vè yà vè la moxiganga. De facto pasaren lo timbaler, y trompeters à Caball disfrasats,