[premp-]sa llatina. Avui, la Veu parla al cor, al fons del cor dels catalans. Quan aixó's llegeixi, arreu, a Espanya, a América, á més llunyanes térres [sic], Catalunya viurá inmortal, i tots ens sentirém més germans,i ens creurém ja realment deslliurats de míseres contingencies, i serém ciutadans d'un temps hermós. Al Tívoli no ha parlat tal o qual orador -: encara que aquell sobirá Cambó! ...- no han parlat uns quants homes, ha parlat el poble brau de la costa llatina, però el Poble Integre, refet en dolorosa renovació. I jo lluny de vosaltres! Lluny dels vostres ulls, no més. Vos tinc presents nit i dia, i vos voldria veure aviat. La persecució de la cátedra de Tarragona tradueix aquest inquebrantable anhel. Però, mentrestant ¡quines impaciencies! ¿Quant durará l'obtenir la cátedra? Aixó, no ho sé. Sols sé que l no trobarme á Madrid es un obstacle pera aixó, més sia com sía, miraré de véncer-ho. Els treballs que aixó m'obliga á fer m'han de ser profitosos, doncs son d'Historia literaria i de les altres Arts, i així crec que puc abandonar-me francament an ells. - Me deieu que la meva vida era aspirar sempre ... ¿No sabeu pas rés de La Condenación de Arlequín? Un altre día vos parlaré d'una dona ... Vostre com sempre, Francesc Ferrer. Saragossa 17-IV-1907