ji abandonat tan hermós propósit?¿cas que fós aixís, no hi ha més remei, s'ha d'insistir, s'hi ha de tornar, perqué el moment es d'insuistituible oportunitat. Digueme, bon amic Maragall, dues paraules d'aquest viatje. I entrant en coses diferentes, jo haig de dirvos com la meva agitació interior creix, creix, indefinidament. I no fá gaires dies, jo he cregut veure una ruta tant lluminosa, tant segura, que ja no puc dubtar un moment i caminant per ella he d'arribar fins án aquell [il·legible] indescriptible, impossible de reduir á cap forma concretá. Veureu: ja crec que m'ho haveu sentit di alguna volta: jo crec que els idiomes que m'han de servir actualment son el castellá, el catalá i el francés. Aquets ¿lo que pugui necessitar de llatí, aixó si, aturantme poc á Roma, perque no es aquesta civilisació dominadora i utilitaria, gran principi de decadencia, la que captiva mon esperit, més la grega Vui, doncs, passar per Roma; peró pelegrí cap á Grecia. Es clar, que totes aquestes lectures son paraleles al meu plan de fer oposicións á una cátedra de literatura, Estética ó Historia del Art. I aprés ara comença á passar la meva ruta per un país boirós d'ensomni, aprés, vui allunyar-me enérgicament de les influencies galicanes, i també us diré llatines, i provaré á despertar una ensenyança que porto á dintre meu de molt petit: La llengua alemanya. Oh, no es indiferent rebejarse de tot l'aire de la santa i augusta Alemanya ni ho es pendre ab el fort accent de la paraula alemanya quelcóm d'aquella fruició ab que son dites les coses virilment expresades. Creieu que he acabat? No, no es únicament l'apendre l'alemany que crec necessari. Hi ha una corrent entre Espanya i América, de la qual jo voldría ser l'ánima. Res me satisfaría tant. I ai-