18/9/907. Amich Maragall: Entre en Baguñá y vosté m'han decidit á deixar editar un volum de contes pera criatures, contes meus pera criatures d'altres. I en aqueix volum hi aniran, naturalment, aquells trevallets quines primicies foren pera l'hereu de vosté y pera la pubilla d'en Sunyol, y que, are, desamparats de la protecció qu'els hi donaven els noms de dos bons amichs, no sé si tindran la sort de ser ben rebuts quan se presentin al judici dels critichs. N'he fet cinq ó sis mes pera qu'el volum tinguès la mida que desitja l'editor. Aqueixos contes nous m'els posaré á la butxaca diumenge, quan vaji á casa de vosté, (pera quedarmhi á sopar, acceptant el son convit), y, si no hi ha visites, els hi llegiré. Els antichs vosté ja, potser, els haurà oblidat: mes jo no he oblidat que à voste li agradaven y sols l'amohinaré demanantli parer dels nous. Ab aixó, ja ho sab: diumenge, dues latas (que no vull traduhir la paraula, pera que conservi caracter l'expressió) si es que no hi ha visites. Si hi ha visites una sola lata; jo, perque'ls contes me'ls hauré descuydat á casa (!). Ha vist la Veu d'ahir? Jo, llegint l'article d'en Lluis Millet, vaig pensar en una cosa qu'es molt certa. Vosté deu haverse adonat de que, mentres la gent rondina d'un home, y ningú gosa á pegarli, aquell home es considerat valent y tothom li te cert respecte. Are, 'l dia que un, mes atrevit qu'els demés, li planta clatellada, ja pot comptar que la primera no será la derrera. I vaig tenir por de que la clatellada que ahir doná en Lluis Millet, -eco de molts y molts altres que rondinen-, no siga precursora d'altres [tatxat: tantes] y altres clatellades. I com que a'n els que pegan damunt del cap, solen ajudarlos els que rosegan els peus, de vegades els