Ab gran alegria he rebut la noticia de que ja has comensat á injunyarte à fi y efecte de restar en nostra aymada Catalunya. Grat sia á Deu que aixi ho logris, perque d'aquesta manera no perdria á l'amich y la patria'n contaria en son nombre un mes del seus admiradors y un mes dels aymants de la Gaya ciencia. No t'puch trametre per ara l'historia del Rey En Jaume per quan, creyent que ma mare tardaria mes de lo que ha trigat á venir, la deixi l'altre jorn á mon amich Tomás y Salvany, y encara no me la ha tornada. Pero pots estar ben cert que á la primera proporcio que se'm presenti, te la enviaré. Ta balada me ha agradat tant que me ha embadalit en sa lectura y entusiasmat me he pres la llibertat de cambiarne alguns versos, creyent que guanyaria en bellesa literaria. Te la copiaré en la següent plana, perque si així ho creus pugas servirten; donchs jo sempre m'en daré per molt honrat de que tú fasses lo mateix ab mi. Lo diumenje te daré una sorpresa. Afectes á la teva familia de part de este ton amich que ho es de cor, Jaume Ramon. Me oblidaba dirte que adjunt te remeto una composició per si vols ferla insertar en lo periodich de Vilafranca. // Lo tribut de sang // Balada. // I // En la plana de la vila / s'hi aixeca un cadafalch; / sobre d'ell n'hi ha las urnas / que als fadrins han de quintar. / Bull la plana ab la cridoria / de las donas y'ls infants; / en totas las fesomias / la tristó mostra senyals. / Concirós, un pobre jove / está arrambat á un portal; / pensatiu, ni'ls ulls aixeca / per veure'l sorteix infam: / Lo cor pensant en s'aymia / y'ls brassos sobre ell creuhats, / ab dalit, espera l'hora / d'esser lliure ó d'esse esclau. / ¡Malhaja aytal lley dictada / per Corts que'l pobla nomá, // II. // Lo sol anava á la porta / tenyint de purpra lo cel. / sens escoltal quan cridava / abaix lo tribut de sang! / Groch se torna com la cera / al pit las unglas clavant; / malehit vingué á la terra; / ja li dihuen qu'es soldat. / De la plassa ja s'allunya / llansantne sospirs amarchs: / de la casa de s'aymia / ja'n trepitja lo llindar. / La nineta, agenollada / prega á un Crist en creu clavat; / al veure'l plorar, be plora / los cabells arrebassant. / Y al sebre la mala nova, / llensa al Crist mirada aytal, que debadas vol ma ploma / lo poderla relatar. // La doncella en una cambra / moria d'anyorament.