mes per ara no vé pas. Satisfet Otjer se mostra y diu als nou capitans: -L'antiga ciutat d'Ampurias bèn tost cristiana será- Entre tant l'hivern s'acosta, la fulla del arbre cau, lo blau cel de plom se torna, 'ls Pirineus restan blanchs. Quan no plou, neva, y l'moro mirant lo Ter sech, esclamí: -¡Bèn poch, Otjer t'ha valgut aquesta obra de gegans!- La neu que hi ha en las teuladas se torna aigua pels Alarbs. ¡Ay si la fam no'ls aplaca pus la set no ho fará pas! Per engruixar la desgracia de sopte Otjer cau malalt; ¡apar que tota la terra contra ell s'haja conjurat! Xiula'l vent de la tempesta may ningú ha vist frets tan grans; de bronze ha de ser la gent que puga viure en lo camp. La malaltia d'Otjer cada jorn avansa un pas, y al veurers prop de la mort als nou barons aixis parl': - Contats ne son los minuts que de vida'm restan ja, y abans de morir voldria cumpliseu una voluntat. A Dapifer de Moncada prenen tots per capitá; obehiu lo qu'ell 'us mani com si jo'us ho hagués manat. Pensau que l'unió es la forsa y que'ls serrahins son braus; [tatxat] cap profit d'aquesta [tatxat] empresa si'us dividiu s'entreurá L'ombra meva á totas horas en lo Moncada miran. Prometeume aixis cumplirho y en tant que del cel ne baixa la neu borbollons formant ell n'hi puja la seva ánima pura com la neu que cau. Dapifer llevá lo setje d'Ampurias al s'endemá, pux lo gel del cos d'Otjer